30 anys fent país. La força de la coordinació, la saviesa del coneixement mutu amb la cultura i la tradició a la base.

Només podem partir d’allò que som, d’allò pel que se’ns coneix, d’allò que fem i de les referències que es tenen de com ho fem. D’aquí parteix aquesta comunicació per part de Fundació La Roda al 3er Congrés Catalanista.

Fundació la Roda creu fermament que només amb el treball col·lectiu, amb la capacitat d’inclusió que té la cultura d’arrel, la cultura popular amb totes les tradicions a dins  de les manifestacions de carrer,  només així li serà possible a aquest país que estimem, mantenir un perfil propi dins del gran marc europeu i per extensió tenir un lloc en el món actual. Tenim ben present que el món global empeny estats i països a canvis vertiginosos que no donen temps a pair-ne totes les arestes. Aquesta velocitat,  de vegades ens duu a prendre postures reduccionistes, sobretot pel que fa a la importància de l’ús i pervivència de les llengües, entesa com pervivència de la diversitat que fa possible la vida sostenible per a  totes les espècies. El pes de les grans institucions i els seus mecanismes funcionals tendeixen a marcar una visió pragmàtica de la realitat, que és la que imposa per exemple, la idea que si es reduïssin a l’ús de dues o tres llengües massives – l’anglès, el xinès i el castellà - les comunicacions internacionals en tots els àmbits d’actuació – política, cultural, social, empresarial - faria més fàcil entendre’s. Nosaltres, els catalans, sabem que no és pas així, i justament ara que hem aconseguit viure en una societat més estructurada, regida per un marc legal legitimat pel vot lliure, on les tres potes de l’estat funcionen – amb deficiències – democràticament, hem de parar esment a no perdre la identitat, ni per excés de bonhomia i ganes de seguir mostrant-nos inclusius, ni per deixadesa intel.lectual, acceptant la teoria que l’ús de la llengua forana més massiva globalment - en el nostre cas el castellà - és la millor manera de dirigir-nos i explicar-nos al món

Com la majoria de vosaltres sabeu, fa més de trenta anys que vam fundar l’Associació La Roda d’espectacles infantils i juvenils als barris i d’accions culturals. Volíem impulsar l’educació a través d’actuacions en el lleure, volíem que arribés a tothom i encara més, volíem fer-ho en català. Molts d’aquells que vam iniciar el camí i encara hi som, tenim cognoms ben castellans, de la mateixa manera que a les associacions hi ha molts cognoms d’origen àrab, asiàtic o asteca per esmentar-ne alguns. La nostra voluntat d’educar a través del lleure està dibuixada i pensada des de la catalanitat i així ho fan les entitats – més de cent – que configuren la Fundació . Aquesta és la posició que vam triar per explicar als nostres fills i néts des d’on ens mirem el món i des d’on volem seguir avançant.  El primer any de la Roda la majoria d’entitats que la conformaven eren associacions de veïns, que eren les que vehiculaven les protestes i també les propostes de millora d’un país, on tot estava per fer – com bé deia el poeta – i tot ens semblava possible. Nosaltres ho fèiem i ho fem des del coneixement bàsic del territori. Creiem i afirmem que cap actuació política no hauria de perdre de vista, i menys en un moment on aquesta perspectiva s’està perdent, que les actuacions, la legislació, els canvis, només poden partir d’aquest punt central que són els barris de cada poble, de cada ciutat. Els habitants dels barris són qui tenen la clau real per fer que una proposta arreli i es faci pròpia o s’accepti per força com una imposició i no arribi a bon port. Cal rellegir Candel, Huertas Claveria, Mayor Zaragoza més sovint, les seves visions amples de mires, amb els peus a terra i les orelles obertes a cada nova tendència, a cada pulsació del cor i el sentir de la gent, del poble, de la persona ens poden seguir guiant.

La nostra tasca introduint a tot el teixit associatiu, les activitats sobre cultura popular i tradicional, recuperar tradicions com el caga tió, la Castanyada, el Carnestoltes, ser presents a les primeres Festes de la Mercè, organitzar la Tamborinada, totes aquestes actuacions formen part d’un projecte del qual ens sentim partícips però  que va més enllà de nosaltres com entitat : Fer país.

I què cal per fer país? Ens sembla que calen bàsicament dues coses, coneixement i coordinació d’aquest. Coneixement del país , de les tradicions , de la cultura, de la gent que en fa la seva professió – mestres, monitors d’esplai, cantautors, titellaires, castellers, sardanistes, rondellers, grallers, geganters, historiadors, poetes, polítics, pallassos, pensadors, arxivers – i coordinació d’aquests amb la societat que els desconeix.

Fundació La Roda es dedica a ambdues coses, estimula que  el coneixement de la cultura tradicional abraci tot el territori, organitzant tallers, campanyes d’espectacles, presentant organitzacions que no es coneixen a fi que puguin treballar conjuntament per millorar el barri on actuen, i facilita que tot esplai o grup de gent activa pugui oferir una programació, en català, als propis socis i a tots els que s’hi atansin de forma gratuïta. La Roda – amb el suport de moltes institucions - assumeix la despesa dels artistes, de la colla de grallers o dels titellaires i en fa una avaluació acurada.

Qui no recorda les campanyes El català a l’escola??? La Roda hi era al darrere, la voluntat de molts que es van posar a fer feina callada, silent i efectiva, anant a ateneus, escoles, aules i associacions de veïns a fer classes de català i a ensenyar català tot cantant cançons que després es repetien a les excursions amb el casal, amb l’esplai, amb l’escola, tota aquesta activitat era majoritàriament voluntària i amb voluntat de crear un substracte social que permetés arrelar fondament una idea de país, un projecte de país en català. Enyorem la força i l’empatia de gent del nostre passat sempre present , com en Xesco Boix  i tants d’altres,  però agraïm de manera especial i ens en fem ressò d’una nova manera de fer, de la capacitat de seduir i fer-ho en la nostra llengua sense complexos que tenen en l’actualitat personatges com el Mag Lari. Nous artistes que connecten en català amb els nens i les nenes de cada etapa i mostren , sense fer-ne bandera, que és possible, divertit, engrescador, viure en català. Coordinar que accions i actuacions de gent d’aquest perfil arribi a tot el país, promou més i millor que mil campanyes publicitàries l’amor per una llengua, per un territori en el que hi anem vivint gent dels que ens anomenem “de tota la vida” i gent vinguda de molts llocs diferents del planeta. Perquè per estimar, cal conèixer i cal que el coneixement ens arribi de manera seductora i amable, i que arribi constantment, posat al dia i amb els codis del moment inserits en les estructures tradicionals.

Des de Fundació La Roda volem proposar al Congrés que es doni el lloc que es mereix i li cal, a la cultura popular i tradicional. Ens agradaria desterrar dels discursos polítics i intel.lectuals aquesta mena de mania que ens ha agafat a tots plegats de voler fer-la “moderna” o “postmoderna” o “actualitzar-la”. Escolteu, les manifestacions de cultura popular i tradicional es transformen sobre el terreny, de manera imperceptible, potser és per això que ens fan la sensació que són antigues, en el sentit que ens sembla que no avancen, però només cal mirar si els nens i les nenes s’apunten a la gresca dels diables, si ballen i volen fer de plens a La Patum, si van a picar el Tió a la  Fira de Santa Llúcia o al pati de l’escola amb il.lusió, si s’apunten a fer castells i queden embadalits davant el poema de Verdaguer que els recita un titella mogut per les mans sàvies dels Marduix, només cal saber mirar i escoltar per adonar-nos – senyors polítics vostès els primers – que la tradició arriba tal com és, que les modificacions s’han d’anar produint sense fer fressa. Si és així, no patiu que veureu com segueixen tocant el cor, la fibra i el cervell de la gent. Si emocionem encara els petits fent un ball de bastons, vol dir que el ball de bastons és moderníssim, connecta, no cal aleshores fer malabarismes estranys portant els lluitadors de vares de bambú de les selves de Sumatra (ignorem si a Sumatra hi ha bambú, és un dir) per “modernitzar” l’escenografia del ball de bastons de Vilanova. Oi que ens han entès? Potser el que ens cal a tots plegats és sentir-nos orgullosos de debò del nostre substracte cultural i no només de “boquilla” i en petit comitè.

Ens queden massa tics heretats del temp de la por i el silenci, un d’aquests és aquesta vergonyeta que manifestem davant segons quin públic en parlar del nostre patrimoni tradicional. Coneixeu cap estat, cap país, cap nació amb rellevància que s’avergonyeixi d’allò que és seu ?, Ben al contrari, de la Xina passant per Sudàfrica, al Japó o a França mostren sempre amb orgull les tradicions que els són  pròpies, que formen part de la seva història i que saben que són una bona manera de projectar-se cap al futur, sense excloure, ni negar la capacitat d’incorporar nous accents, sense abassegar el veí fent-lo sentir exclòs, però sense renunciar-hi mai. Aquesta és una de les  lliçons  per les que ens agradaria treballar en aquest Congrés. Potser hauríem d’organitzar algun taller d’autoestima de cultura tradicional, no d’autobombo,no ens entengueu malament, d’autoestima cultural. Ho diem amb tota l’alegria i un somriure ben gran.

Més de trenta anys rodant per barris i ciutats, coordinant artistes i associacions per un projecte comú ens avalen. Aspirem a seguir compartint coneixements, camins i propostes per fer d’aquest, un país sense complexos, integrat al mapa europeu amb la diferència que ens fa alhora únics i similars, europeus de primera, sense haver de pagar massa més peatges, ni econòmics, ni polítics, ni culturals. Volem que el retrocés que detectem de l’ús social del català al carrer, a les escoles, als barris reverteixi i només ho aconseguirem si no ens fem trampa a nosaltres mateixos, aprofitem les xarxes que ja estan organitzades, no ens relaxem en l’ús de la pròpia llengua i compartim coneixement, mitjans de comunicació i les noves vies tecnològiques per fer-nos presents i entenedors als més joves que necessiten saber , sentir i incorporar sense ni adonar-se’n que parlar, escriure, viure en català és prestigiós, és útil i és la forma natural de bellugar-se per aquest territori on s’estan, on han nascut o on han vingut a viure.

Prestigiar la llengua serà feina de moltes més campanyes i de la unió de moltes voluntats, ben segur, posem a disposició d’aquest Congrés les nostres eines la revista CARRER per difondre més i millor el que es va fent en el terreny de la cultura, l’educació, el lleure en la nostra llengua, una finestra al món pel món de l’ensenyament , i la festa de la Tamborinada, així com totes les campanyes de teatre social i tallers educatius per incloure més continguts que ajudin a Fer País des de la terra, el territori, les aules i les places de cada poble, de cada ciutat. Si sabem sumar serem més forts. Conèixer ens fa més savis i coordinar ens dóna força, ara és hora de mantenir el compromís amb el país. Trenta dos anys de feina efectiva de la Fundació la Roda us en donen testimoni, es pot perseverar en el temps i innovar des de la tradició. Gràcies.